Hi ha dues visions diferents sobre la relació entre el govern i el governat que estan, i han estat sempre, presents a les consideracions polítiques sobre Catalunya.
La diferència de visions ve de lluny. L’il·lustre, prolífic i mordaç escriptor del segle d'or espanyol, don Francisco de Quevedo ho expressava perfectament en el seu escrit de La rebelión de Barcelona, que deia així: "Son los catalanes un aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda"
És a dir, que al contrari del que succeeix a Castella, i segons ell a tot arreu, els catalans no son respectuosos amb el seu senyor: el seu comte. No accepten que el seu senyor els tingui a com súbdits sinó, ben al contrari, que són ells els que el tenen com a senyor. O dit d'un altra forma: els catalans creuen que el senyor que els governa està al seu servei i no a l’inrevés.
Per això en Quevedo deia que, els catalans, són "un aborto monstruoso de la política", per que no fan el que s'ha de fer, és a dir, obeir al seu senyor sense protestar. I que un senyor que està al servei del seu poble no es "dignidad, sino vocablo y voz desnuda".
Són dues visions diferents. Una és la del senyor propietari del territori a on els
habitants, nobles i poble ras, han d'estar al seu servei. Propietat que queda també manifesta, al mateix text esmentat, quan diu més abaix: "Esta gente de natural tan contagiosa; esta provincia, apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros, que llaman condado.....". Segons insinua caldria buidar la província d'aquesta gent que la contamina amb els seus privilegis, per substituir-la amb gent més raonable i obedient. Perquè, en definitiva, creu que és "la provincia" la que és del rei i no "la gente" que hi viu.
I l’altra visió és la dels súbdits que reconeixen el seu governant en tant ell reconegui els seus drets i furs. Com es pot veure a la fórmula, que és deia a les corts catalanes, per acceptar el jurament d'un nou rei: "Nós, que valem tant com vós per separat, i junts més que vós, us investim sobirà i us jurem lleialtat per tal que ens protegiu, defenseu i treballeu pel nostre progrés, i si no, no". A on queda bastant clara aquesta visió que turmentava a en Quevedo de que els catalans són una contradicció en si mateixos per que es creuen “libres con señor”.
Per eliminar la visió discrepant, és va trobar una forma més pràctica que la de buidar de gent "la provincia", que va ser la d'eliminar els furs i privilegis de la seva “tan contagiosa gente”. I que es va dur a terme a 1714, culminant així el model de la monarquia absolutista a Espanya.
Amb l'adveniment de la monarquia parlamentària, contràriament al que es podria esperar, les visions es mantenen iguals. Segurament perquè canvien les formes però no les conviccions, que són més profundes.
En efecte, els sistemes parlamentaris substitueixen el rei per la sobirania del poble i per les lleis que ho configuren. Però l’actitud, en front del nou sistema d'organització política, presenta igualment les dues visions: els que creuen que les lleis estan al servei dels homes i els que creuen el contrari.
Aquets últims acostumen a parlar del "imperio de la ley". No sols en el sentit de que llei s'ha de complir per tots sinó, també, de que la llei marca tot el que s'ha de fer.
L'altra visió creu que la llei, més be, és un instrument al servei dels ciutadans. Un instrument que pot afavorir el desenvolupament econòmic o entorpir-lo; ajudar a aconseguir una major igualtat social o a impedir-la; permetre una gran diversitat cultural o reduir-la. Però que són realment les empreses, les institucions i les persones les que fan activitats, prenen iniciatives i són innovadores. I que, en cap cas, és la llei la que fa, decideix o crea.
Això és el que, precisament, es veu al tractament de la "qüestió catalana". Uns que creuen que les lleis determinen, o "mandan", la impossibilitat de tot diàleg, i els altres que creuen que, si els instruments no ajuden a les necessitats dels ciutadans, s'han de interpretar, adequar o canviar, per a que puguin complir la seva funció. En cas contrari, les lleis, parafrasejant el que deia l’inefable Quevedo, "son vocablo y voz desnuda".
En definitiva, l’anomenat “xoc de trens” és, també i fonamentalment, un xoc de visions sobre dos models irreductibles de governança.